Des del passat octubre que no escrivia res en aquest bloc, i potser ho començava a trobar en falta. La veritat és que he estat bastant enfeinat, o millor dit he anat encadenant una cosa darrera d’una altre que no m’han deixat assentar-me davant l’ordinador i escriure alguna cosa.
El final del 2011 em va portar portar la fi del projecte fotogràfic/viatger en el que vaig descobrir una gran quantitat de llocs bonics a només un parell d'hores de la meva casa, i que en alguns casos m’han fet ganes de visitar de nou. Puc dir que un dels llocs que em van agradar, Vall-de-roures (Matarranya) el vaig tornar a visitar al desembre, però no únicament aquesta localitat, sinó altres indrets molt macos de la comarca. Berga potser no em va captivar massa en la meva visita del 2011, però en aquest 2012 he tornat a estar, i dintre de poc tornaré a Ripoll un dels llocs que si em van agradar, però en aquest cop per fer una visita més amplia de la zona. Aquest 2012 com podeu veure estic seguint una mica la tònica de viatjar, però sense compromís fotogràfic pel mig.
Arrel d’aquests viatges, i perquè no dir-ho, perquè sóc una mica freak, m’he engrescat en un petit projecte que em fa molta gràcia, i es en la realització d’un bloc compartit, Quadern de Viatge. Millor no us explico massa de que va, simplement si us pot interessar, visiteu-lo i a veure que penseu d'ell, nosaltres ja vam explicar en que consistia el bloc.
Degut a que continuo amb El Maky (això si, intento baixar la periodicitat de publicació), i la realització d’aquest nou invent, he decidit fer alguna reestructuració per tenir una mica més de temps lliure per estar fora de l’ordinador. Un dels canvis més significatius en la meva vida 2.0, ha estat la del tancament fa un parell de setmanes del Tumblr "Capturing moments". Aquest era el tercer Tumblr que obria (i tancava) després de "El blog del Humor" i "Paseando por Tarragona", i es que de tant en tant m’agrada anar creant miniblogs d’alguna certa temàtica que els hi dono una vida limitada. Com no tinc de moment cap idea al cap per un nou tumblr, he decidit que la meva compte de tumblr no tingui nom, i es digui simplement com jo, Francesc.
Com veieu tots aquests petits canvis, i d’altres personals han fet que fins ara no hagi trobat un moment per escriure en el meu bloc, o potser simplement no tenia ganes de fer-ho i per això no ho havia fet.
I avui torna a ser dissabte, t'obriran la porta ("hola, com va?"), et faràs la forta ("t'has aprimat"), el menut pregunta per què encara no hi ha pare.
Els Pets - La vida és bonica (però complicada)
Suposo que molts de vosaltres haureu vist, i sinó l'heu vist us sonarà, la pel·lícula Forrest Gump, i en concret l'escena on es veu el protagonista assegut en un banc i dient allò tant famós de, “la vida és com una capsa de bombons, mai saps el que et podràs trobar”, a que us sona oi.
Hi ha altre gent que diu que la vida és com un teatre, que no saps si avui tocarà una funció còmica o més aviat representaran una tragèdia. Jo sóc dels que pensen que la vida és com una muntanya russa, plena de pujades i baixades, o el que és el mateix d'il·lusions i desil·lusions.
Doncs si, en aquesta vida vas tenint coses que et fan molta il·lusió i que les vius amb la màxima intensitat que pots, i que voldries que mai s'acabessin, i coses que et deixen l'anima a l'alçada de les sabates, es a dir et desil·lusionen.
Això d'aquestes pujades i baixades de la vida les podríem transportar a molts aspectes, fins i tot a les relacions humanes. Gent que més aviat et provoca indiferència, i de sobte un petit gest, i ja tenim encesa la bombeta de la il·lusió. I fins i tot al reves, persones que et provoquen un somriure dia darrera dia, i ves a saber perquè, arriba un moment, i la desil·lusió s'apodera del teu cos.
A vegades el pas de la il·lusió a la desil·lusió succeïx contínuament amb una mateixa persona, que si fred que si calent, i que si ara un altre cop fred, i fins i tot pot passar de forma cíclica molts cops al dia. Podríeu dir, el que passa és que tu ets bidireccional i no t'aclareixes amb les coses, potser si, ves a saber. Ja diuen que els escorpins podem passar del negre al blanc de forma ràpida, i que per nosaltres el gris no existeix, i que podem donar tot per alguna persona, però si ens fan alguna cosa, girem la truita ràpidament sense masses explicacions, no, si al final tindran raó els que creuen amb l'horòscop!
Potser és que ahir va ser el meu aniversari i m'ha fet pensar en totes aquestes coses, o potser no, la qüestió és que sigui dolent el bombó que hem escollit mirant una obra tràgica al teatre, m'agrada pensar que mentre baixo aquest tros de muntanya russa, la pròxima pujada em pot esperar al creuar la corba.
Com dirien Els Pets en una de les seves millors cançons, La vida és bonica però complicada, així que catalans, catalanes, i gent que ha agafat el primer encostipat de l'any, viviu la vida amb ganes, però sobretot com diria el president Mas, amb il·lusió.
“Aquí com cada nit a la mà una cervesa al bar la tele encesa cap el curro al matí”
Aquesta estrofa es l'inici de la cançó 'No hi ha camí' dels Sopa de Cabra, i si es cert, en aquests moments tinc una cervesa al costat del teclat, i la tele de fons.
A vegades penso si es veritat que no hi ha camí, tot i que són molt poques vegades, qui em coneix sap que intento no pensar massa en el demà, intento no fer masses plans a llarg termini, i deixa que es vagi creant cada moment el meu camí personal, però...
Divendres passat vaig assistir al concert dels Sopa de Cabra a Barcelona , i es per això que potser es una de les raons per les quals he començat l'article amb una de les seves cançons, o simplement el que vaig escoltar en aquell concert m'ha fet escriure una entrada, la qüestió es que estic davant el processador de textos sense saber molt el que puc acabar escrivint. (Aquí la meva petita experiència del concert explicada en una entrada).
Els Sopa de Cabra, van ser en una època la punta de l'iceberg d'allò anomenat rock català, i es per això que molts els van posar com abanderats del catalanisme i fins i tot de l'independentisme, quan ells sempre s'havien desmarcats, només feien música, i propagaven un món lliure de fronteres on tots els homes i dones podien viure en pau i harmonia, utopia? possiblement, però no per això no deixa de ser un pensament molt bonic. En els seus principis, sobretot, mesclaven cançons en català, castellà i anglès dins el seus discos, era lògic, no tots els seus membres eren catalanoparlants. Encara recordo com els van criticar per treure un disc totalment en castellà, els hi van dir de tot, tot i que des d'un inici deien que ho farien tard o d'hora.
"Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb els Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara que el món és més global que mai, sempre s’és a temps de rectificar, sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres".
Aquestes paraules les va dir en Gerard Quintana, el cantant del grup, el passat concert del divendres, i la veritat es que em van ser d'una contundència aclaparadora. Ells que sempre s'havien desmarcat de temes polítics. En Gerard el divendres va dir una veritat com un temple, en un món cada cop més global, no es pot deixar de banda el local amb les seves idees, pensaments i singularitats.
Qui em coneix sap perfectament que no m'agrada la política, i intento no parla d'ella, però això no treu que hagi votat sempre des de que tinc 18 anys. Ningú sap el que voto, crec que és una cosa que a ningú l'importa, però si que he dit sempre, i alguns amics són testimonis, que em preocupa el meu voltant, i es per això que mai he votat ni als populars ni els socialistes, sóc dels que penso que els problemes del meu voltant, qui tindrà més cura per defensar-los són els partits d'aquí, i no pas un partit on es prenen les decisions a centenars de kilòmetres del meu poble. També es cert que a vegades només cal anar 100km al nord per veure que alguns tampoc pensen en les necessitats del meu voltant, però això ja seria filar massa prim. A vegades penso que si existís el Partit Tarragoní en Contra de Reus, els votaria sense saber fins i tot el seu candidat, bé això de Reus es broma (o no) ja que l'entrada m'està sortint massa seria.
Sempre m'he identificat amb els Sopa, no únicament perquè m'encanten les seves cançons, sinó en la seva filosofia que havien mantingut, l'important eren les cançons i no pas amb l'idioma en que es feien. Jo tinc varis blocs, el Maky, pràcticament en castellà, ja vaig explicar un cop perquè ho feia en aquest idioma, FBcat, un projecte català, que també té la seva variant castellana FBesp, i el meu Tumblr, Capturing moments, que principalment és en anglès. No ho he explicat mai, però avui us explicaré el per què ho faig en aquesta llengua. Bàsicament ho faig perquè vull practicar aquest idioma, i tumblr al ser un lloc principalment fotogràfic i on els textos llargs no són tan importants, el fan ideal perquè la destrossa de la llengua de Shakespeare que faré, serà menys important. La segona raó, és que la gent que segueixo i em segueix al tumblr, molts són de qualsevol lloc del planeta, i posant imatges amb petits textos en anglès, puc fer que la gent conegui millor el lloc on visc mitjançant les meves fotos, publicitat? és possible. Ara m'estic donant compte que és la primera entrada que escric en català en aquest bloc meu personal, serà una tendència, no sé, potser si, o potser no, simplement m'ha sortit així avui, potser és la cervesa, potser és perquè és l'onze de setembre, o simplement perquè el meu cap pensa en català. Sempre quedarà el traductor de Google si alguna persona no entén les meves paraules, una de les grandeses d'aquesta globalitat que han donat les noves tecnologies.
Vivim en uns temps difícils, tema Estatut, ensenyança en les escoles, on localment es decideixen coses, que poden agradar o no a tothom, però que són tirades endavant amb el suport de la majoria de vots, bé mitjançant eleccions o referèndums, perquè després un tribunal extern o simplement per la rabieta de tres famílies, es tirin enrere. Sempre he pensat que la idea d'un país plurinacional era molt maca, jo accepto la teva singularitat i tu acceptes la meva, però al igual que pensaven els Sopa fa vint anys amb un món lliure, aquesta idea és una utopia.
Parafrasejant a en Josep Guardiola després del darrer partit amb el Madrid, "si seguim per aquest camí prendrem mal". No té perquè sé un mal físic, a vegades una bufetada als sentiments nacionals pot fer més mal.
Crec més que mai, o ens accepten tal com som, o com diu la cançó dels Sopa de Cabra, no hi ha camí.
PD: Avui tinc 20 seguidors d'aquest bloc segons feedburner, quants em quedaran demà?
