Twitter, què t’ha passat?

Avui us vull fer una reflexió que em passa pel cap (des de potser massa temps i tot), que segurament a uns quants no us agafarà per sorpresa, Twitter ja no és el que era.

Els darrers dies amb els atemptats de Barcelona i Cambrils ja ha estat massa. Des de quan hi ha tant d’odi a Twitter? Per què la gent va a buscar la ferida? I tot d’una forma tan gratuïta.

I si a tot això es barreja amb ideologies, idees que sota el meu punt de vista moltes vegades estan fora del que hauria de ser una societat democràtica, fa que a vegades doni fàstic entrar-hi.

Diguis el que diguis, segur que sortirà alguna persona replicant el que has comentat com si la vida anés amb aquella piulada, i amb quina intenció? per creure’t el més xulo i ràpid de la xarxa?

Aquests dies he vist una vinyeta que resumeix perfectament tot això (piulada de Monica Lalanda).


Ja fa temps que piulo molt poc i la majoria de les piulades que faig són enllaços propagats de forma automàtica des d’altres webs, però de tant en tant algun cop em deixava caure, sobretot des del mòbil quan estava una mica avorrit. Però es que ara ja ni m’atrau això, raó per la qual he decidit d’instal·lar-me l’aplicació de Twitter del mòbil.

No estic dient que no tornaré mai més a entrar perquè això mai se sap, però si em contesteu a una d’aquestes piulades automàtiques i no us contesto, no m’ho tingueu en compte, és simplement que no ho he vist. Segur que la vostra vida no dependrà d’una contestació meva a Twitter, o si? *

* Trobareu altres formes de contactar amb mi si ho desitgeu, la majoria de tots vosaltres sou llestos ;)

Un pas endavant

Arribem al final del 2016, un any diferent però no per això interessant. Un any on el tema professional continua igual que com va començar, molt bé, però que en l’aspecte personal ha canviat una mica. La imatge que il·lustra la entrada segurament ja us ha donat una petita idea del canvis d’aquest 2016.


Nova etapa en la vida des del punt de vista de la formalitat, però no des de la visió de seguir fent les coses igual que fins ara. Diuen que el matrimoni et canvia les coses, potser si que és veritat, tot i que la sensació/ganes d’amor i complicitat no et canvien per firmar un paper.

Vivim en una societat que el fet de firmar se li dóna encara molta importància. Jo ho vull mirar des d’un altre punt de vista molt més simple, ho hem fet perquè ho volíem fer.

Aquelles petites coses

“Son aquelles petites coses
que ens va deixar un temps de roses
en un racó, en un paper o en un calaix”

Cada cop me n’adono més que la vida és un recull de petites coses. Ara pensareu quin començament més melodramàtic d’entrada, no van per aquí els tiros.

Simplement volia dir que a vegades ens preocupem per coses molt transcendents o busquem el paradigma d’una cosa molt gran, i al final el que mou l’esser humà cada dia no són aquestes coses, sinó un recull de petits moments i petites decisions que ens fan moure cap a un nou destí.

Després d’aquestes paraules em ve el cap l’inici de la pel·lícula Love actually, on més o menys ens vol indicar aquesta idea però des de la vessant de l’amor, jo ho voldria generalitzar a tos els aspectes de la vida, deixem de preocupar-nos per tonteries com si fóssim adolescents de 15 anys i comencem a gaudir de les petites coses.
design by
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...